La casa del arbre

  No recorde exactament l'edat que tindria, potser entre 6 i 7 anys, estàvem a casa dels meus avis el meu cosí de la meua mateixa edat i jo, de vegades ens quedàvem allí a dormir i jugàvem a les cartes, véiem a la gent des de la balconada en els seus quefers i observem i escoltàvem durant molt de temps els canaris que ténia el meu avi, que eren molts!!, també féiem nostres maldats, com escopir pel celobert, trucar a la dona del tercer i amagar-nos o donar-li esglais a la meua àvia perquè ens perseguís per tota la casa. A part de tot això no hi havia moltes coses a fer, així que rebuscàvem per tota la casa com uns lladres a la recerca d'un tresor, alguna cosa amb la qual dibuixar. Solament hi havien uns quants bolígrafs que el meu avi emprava per a les travesses i reversos de sobres vells, periòdics i revistes com a suport. Un dia d'aqueix record que el meu cosí va trobar un vell paper de paret, un tros gran però atrotinat ho va partir per la meitat i van començar a dibuixar, no recorde que dibuixe jo però record amb exactitud el que va dibuixar ell. Per a mi, era el millor dibuix de casa en l'arbre que havia vist en la meua vida, com se li havia ocorregut tants detalls? Com era capaç de dibuixar tan bé un arbre? Ens quedàvem mirant hores aquella il·lustració infantil imaginant-nos que tenia vida i ens inventàvem històries sobre aquell arbre i els seus personatges. Que fabulós era, ho volia per al mi, li vaig pregar al meu cosí que m'ho regalara, però al també li agradava molt i se'l  va quedar. No va ser un drama, sinó una motivació perquè jo aprenguera a dibuixar i em fera les meues pròpies cases de l'arbre.
Amb tot açò, podem arribar a la conclusió i afirmar que la inspiració la trobarem en qualsevol lloc, que no fan falten grans mitjans per a dibuixar i inspirar als altres, que uns traços infantils poden desbordar rius d'imaginació i que tenim el deure superar-nos.

Adam Dunt CC BY-NC-ND